Escrit de Santi Torres - 28 Novembre 2021
Font directe: http://blog.cristianismeijusticia.net/ca/2021/11/28/advent-o-la-recuperacio-del-temps-perdut
La nostra postmodernitat, tan
líquida i accelerada ella, té una relació estranya amb el temps. Primer vam desconnectar el temps dels cicles de la
natura i la vida, sobretot a mesura que aquesta vida entrava en un progressiu
procés de desnaturalització. Les estacions ja no eren tan marcades perquè fèiem
el possible per deixar de sentir la calor de l’estiu o el fred de l’hivern,
fins més enllà dels límits raonables. Tampoc els cicles de la vida tenen ja
aquell caràcter inexorable, s’imposa arreu l’ideal d’una permanent i difusa
joventut. Els mateixos esforços en aclimatar alguns habitatges a una
temperatura única per tot l’any, els ha dedicat la cirurgia i la cosmètica en
aconseguir rostres sense arrugues. Ni en un cas ni en l’altre ens n’hem
sortit del tot, però seguim intentant-ho sense deixar d’esmerçar-hi tots els recursos,
fins i tot els que no tenim.
Després vam despullar el temps de
tot simbolisme religiós. El temps religiós es portava malament amb el
capitalisme. Preveia un dia de descans setmanal, uns períodes on es cridava a
l’austeritat i a un cert ascetisme. Interrompia el progrés productiu…
En alguns llocs, a vegades governats per gent molt de missa (que una cosa no
treu l’altra), es va demanar que els comerços estiguessin permanentment oberts.
I fins i tot, en una mena d’abducció sense límits, es va girar la truita
convertint uns determinats temps litúrgics en uns temps d’especial intensitat consumista. Com diu un amic meu, “el capitalisme
s’alimenta de tot, fins i tot de les coses més sagrades”.
Sigui com sigui, ens hem quedat
amb un temps pla, sense estacions i calefactat a 23º (ni més ni menys), un
temps sense arrugues, i sense interrupcions celebratives. I quan el temps es
pla, un full en blanc, tothom hi ha començat a dibuixar a sobre, perquè el
temps pla ens sembla (i ho és) bastant inhabitable. Llavors el nostre temps
queda marcat per les competicions esportives, les temporades de teatre, els
aniversaris i les celebracions familiars, pels períodes vacacionals i els
viatges, pel ritme de les rebaixes o els Black fridays. Però en tot
això no deixa d’haver-hi un punt de buidor, d’esgotament en si mateix, de manca
de transcendència… Fins al punt que quan tot això queda esborrat per una
pandèmia col·lectiva, o per una crisi personal, emergeix aquesta buidor que
havia estat només emmascarada. (Ves que molts dels malestars emocionals, dels
quals ara tant es parla, no vinguin d’aquesta pèrdua del sentit del temps).
Per això, m’agradaria, avui que
comença l’Advent, fer una reivindicació: recuperem el temps en totes
les seves dimensions. El temps de les estacions i el dels cicles de la vida, el
dels hiverns a 0º i els estius a 35º, el dels rostres tendres amb acne i els
bellament arrugats. El temps divers i imperfecte, el temps ple d’arestes i
racons. Però també els temps religiosos. Necessitem tornar a connectar
amb aquella saviesa que ens diu que no tots els temps són iguals, que ens cal
un temps per a cada cosa, i que a vegades això no surt de nosaltres mateixos, no
està a les nostres mans i que, per això, necessitem ser convidats. I l’Advent
és un temps així, diferent. Un temps que ens convida a preparar-nos, per a
interrompre d’una manera o una altra aquest ritme aplanador que anul·la el
nostre judici crític i amb ell també la nostra humanitat.
