PREGÀRIA VOCACIONAL

Per al mes de gener de 2023

Vora el llac de Galilea passaves Jesús i convidaves a seguir-te.

 

VINE AMB MI! deies a les persones que et miraven silents i sorpreses.

I amb el cor assedegat de plenitud, deixaven a l’aigua la por al risc,

mentre t’escoltaven: VINE AMB MI!

Que ens arribi avui la teva Paraula sempre tan nova i fresca, 

i siguin molts els joves que vulguin seguir les teves passes pels carrers i les places.

VINE AMB MI!

Aquí em tens, Senyor, vull fer el teu camí.

Equip de Pregària

Provincia Sant Ramon de Penyafort

 

El proper divendres 2 de desembre

ens trobarem amb els amics del carrer, els sense sostre. 

Anima’t, ells/es et poden sorprendre’t! 

Inscripció: https://forms.gle/nsZyg6cw3SZqHetH7

,

 

El temps en què vivim la paraula “influencer” està a l'ordre del dia. Es definiria com una persona que compta amb certa credibilitat sobre un tema concret, i per la seva presència i influència es pot arribar a convertir en un prescriptor interessant per a una marca.

Hem de tenir en compte però que no tots els influencers encaixen amb la nostra marca o amb els nostres valors. 

 

Per això, hem de saber identificar aquells que pels seus valors, estil, to i personalitat,  s'assemblin més als nostres. Hi havia un temps en què tot valia. Avui, però, la clau és assegurar que hi ha un punt comú clar, aspecte que ens enganxa i ens sedueix... ens porta a voler seguir-lo.

Segurament Jesús de Natzaret seria un “influencer” de la seva època. 

No deixava indiferent...oferia un missatge i un camí...convidava a formar part d'Ell mateix. El seu missatge continua sent vigent avui dia, més que mai, i ens ofereix un camí amb una visió i uns propòsits clars.

 

T'animes a voler conèixe-l

 

Per reflexionar:

 

“Influencers Vocacionales?”- https://rpj.es/wp-content/uploads/2020/06/RPJ-541-abril-2020-Influencers-vocacionales.pdf

Marissa Martinez 

- del Equip PJV, Província Sant Ramon de Penyafort

ORACIÓN VOCACIONAL

(noviembre 2022)

Escuchar, discernir, vivir la llamada del Señor

MONICIÓN:

Desde el corazón brota una oración continua, un encuentro a solas con nuestro compañero de camino: Jesús de Nazareth. Experimentando el gozo y la alegría de seguirle y ser evangelios, buenas noticias desde nuestra vida; sembrando así la semilla vocacional en quienes nos rodean. 

Dispongámonos a orar desde lo más profundo de nuestro ser.

 

 

CANTO: Tu mi alfarero (Hna Glenda: https://youtu.be/QLleyd3r5rA)

 

SILENCIO

 

SALMO DEL DISCÍPULO QUE QUIERE ANUNCIAR A DIOS (Una estrofa cada una)

 

Ant. Como busca la cierva corrientes de agua, así mi alma te busca a ti, Dios mío 

Aquí estamos, Señor, como tus discípulos en Galilea. 

Aquí estamos, Señor, respondiendo a tu llamada. 

Aquí estamos, Señor, porque nuestro gozo eres tú. 

Aquí estamos, Señor, queremos ser anunciadoras de tu Reino. 

Aquí estamos, Señor, 

con la confianza puesta en ti. 

 

Respondiendo a tu llamada...

Porque a ti no se te puede 

decir que no, Porque en 

nuestra respuesta 

encontramos el gozo.

Aquí nos tienes, puedes contar con nosotras.

 

Queremos ser trasmisoras de tu Reino... 

Porque te hemos sentido cerca; 

Aquí estamos, porque sabemos que nos necesitas, 

Y te ofrecemos lo mejor que tenemos, nuestra propia vida, 

Para que sea instrumento al servicio de tu Reino. 

 

En nuestras propias fuerzas, sino en las tuyas.

Por eso acudimos a ti, 

Porque si nos falta valentía, tú nos darás coraje;

Porque si nos falta fe, tú nos la aumentarás;

Porque si nos falta el ánimo, tú nos darás la paciencia;

Porque contigo, Señor, cualquier cosa es posible.

 

Aquí estamos, Señor, porque eres nuestro Dios. 

Aquí estamos, Señor, porque nos has mirado. 

Aquí estamos, Señor, con nosotras puedes contar. 

Aquí estamos, Señor, para decirte con el corazón 

Que nos ayudes en ésta, nuestra misión. 

Gloria al Padre al Hijo y al Espíritu Santo…

 

Nuestra congregación La Anunciata caminamos acompañadas por la presencia maternal de María; vamos a escuchar la Palabra que nos narra su vocación y misión.

 

Lc 1,26-38 (Biblia)

REFLEXIÓN: 

María escucha con atención, con disponibilidad, no entiende a la primera, pregunta, discierne para dar respuesta y tomar una decisión. María nos invita a escuchar continuamente la llamada vocacional, ya que la vocación no la podemos reducir únicamente a una etapa de la juventud: La Palabra de Dios es directa y precisa, Dios no deja de llamarnos y enviarnos…

El discernimiento nace de una actitud de escucha… a la Palabra de Dios, a las Constituciones, escucha a la vida y carisma de nuestro fundador, a la escucha de cada una de nuestras hermanas; que conducen a vivir la alegría de ser y sentirse llamada del Señor.

SILENCIO 

 

CANTO: Yo quiero decir que sí.  

 

PRECES

 A cada petición respondemos todas: “Dueño de la mies, escúchanos” 

1.-Para que redescubramos la riqueza que Implica la propia vocación bautismal, Religiosa y potenciemos así todas las vocaciones consagradas al servicio de la Iglesia. OREMOS. 

 

2.-Para que haya jóvenes que se sientan llamadas a seguir a Jesús pobre, casto, obediente; y a servirlo en los hermanos a través de nuestro carisma. OREMOS. 

 

 3.-Para que las familias sean sensibles al despertar vocacional de sus hijos y les ayuden a descubrir y cumplir la voluntad de Dios en sus vidas. OREMOS.

---

Equip de Pregària

Província Sant Ramon de Penyafort

PREGÀRIA PER LES VOCACIONS

 PER AL MES D'OCTUBRE DE 2022

Senyor, que ens faci fidels

servidors i servidores

del vostre Regne.

Senyor, Vós teniu una crida per a mi;

compteu amb mi per a una missió

i no espereu que sigui perfecte

perquè comenci a caminar.

Per això us cerco en el silenci,

no per aïllar-me del món,

sinó per descobrir en l’oració

com voleu que serveixi els meus germans.

Ensenyeu-me, Senyor, a distingir la vostra veu enmig de tants sorolls;

que no deixi mai d’escoltar-vos

ni de respondre-us amb la meva vida.

 

Feu que així, molts a tota la Terra

ens convertim en protagonistes

d’aquesta història única d’amor

que voleu escriure amb mi i amb tots.

Senyor: que guiats per la vostra crida,

i acompanyats per la vostra Església,

ens deixem ajudar per la vostra gràcia,

que tot ho venç i transforma.

Amén.

 

PER TOTES  LES VOCACIONS D'ESPECIAL CONSAGRACIÓ

Senyor Jesús!

Les necessitats de la vostra Església

son immenses.

Però la vostra crida i la vostra gràcia

no manquen mai.

Beneïu i enriquiu, doncs, la vostra Església

amb el do de les vocacions d'especial consagració:

sacerdotals, religioses i missioneres.

Feu que siguin molts els qui escoltin la vostra veu

i que amb la seva resposta generosa

es disposin a rebre de Vós la gràcia de la vocació

que ens faci fidels servidors i servidores del vostre Regne.

Us ho demanem per mitjà del vostra mare, Maria,

Reina dels Apòstols. Així sigui.

 

---

Equip de Pregària

Província Sant Ramon de Penyafort

SER PROFETA? AVENTURA'T

 Nadie puede guardar toda el agua del mar
en un vaso de cristal.

¿Cuántas gotas tienes que dejar caer
hasta ver la marea crecer? ...
… ¿Cuántos golpes dan las olas
a lo largo del día en las rocas?
¿Cuántos peces tienes que pescar
para hacer un desierto del fondo del mar?
¿Cuántas veces te ha hecho callar?
¿Cuánto tiempo crees que aguantarás?
Si tienes miedo, si estás sufriendo
tienes que gritar y salir, salir corriendo.
Salir corriendo. Salir corriendo.

Amaral, Salir corriendo (para escuchar)

 

Un context per a emmarcar

Cada vegada que escolto aquesta cançó del grup Amaral, em recorda Jonàs, un profeta que va fugir de Déu, però que aviat va ser atrapat pel mateix Déu. Impossible sortir corrent. En qualsevol etapa del camí vocacional, la persona arriba moltes vegades a una cruïlla que l’obliga novament a optar.  Sobre tot si és una crida del mateix Déu a ser evangelitzador, anunciador d’un missatge que cal transmetre. Acceptar-ho és un gran repte: començar a ser profeta de Déu. Pot passar que aquest desafiament posi a prova el sentit de la nostra existència, ens col·loqui davant de situacions de pèrdua, ens porti a no voler discernir la veu del Senyor que crida. I això molts cops ens fa fugir d’allò que sentim, intuïm, vivim, conscients que continuen havent-hi més preguntes que respostes.

Ser profeta no és una tasca fàcil. Per a la majoria de la gent, el profeta és una espècie d’endeví, algú que prediu el futur. Llegint els grans profetes d’Israel ens adonem que no és un simple endeví, sinó un home cridat per Déu per a transmetre la seva paraula, per a orientar els seus contemporanis i indicar-los el camí recte. La missió principal del profeta és il·luminar el present, amb tots els seus problemes concrets: injustícies socials, crisi política, corrupció religiosa, desesperança i escepticisme.

La rebel·lia de Jonàs davant la missió que el Senyor li encomana ens servirà per a enfrontar-nos a totes les vegades que hem pogut rebutjar la seva Paraula i la missió que ell reserva a cadascun de nosaltres.

L’autor del llibre va identificar el seu personatge amb aquest Jonàs que figura en el segon llibre dels Reis, el qual visqué en temps de Jeroboam II (783-743 aC), i així va ambientar la seva narració en un temps en què l’Imperi Assiri, estava en plena expansió a l’Orient Mitjà, i la capital del qual era Nínive: «... tal com el Senyor, Déu d’Israel, havia anunciat per boca del seu servent, el profeta Jonàs, fill d’Amitai, el de Gathéfer» (2Re 14,25). La vida quotidiana té un context històric del qual la persona difícilment es pot escapar.

 
1.            Un profeta que no ho vol ser (1,1-3)

Durant molt de temps es va pensar que el relat de Jonàs era històric; actualment es considera més una novel·leta, una narració imaginària, a l’estil de les paràboles de Jesús, composta per a transmetre un ensenyament religiós. Jonàs és un jueu de Palestina a qui un bon dia Déu envia a predicar a Nínive, perquè els ninivites es converteixin i canviïn de vida.

«El Senyor va comunicar la seva paraula a Jonàs, fill d’Amitai. Li digué: “Vés a la gran ciutat de Nínive i proclama-hi que ja no suporto més la seva perversitat”» (Jo 1,1-2).

Jonàs desobeeix l’ordre donada per Déu i pren la direcció oposada: s’embarca cap a Tarsis. Jonàs és una espècie d’«antiprofeta», que no vol anar on el Senyor l’envia ni dir el que li mana. Però, és possible escapar-se tan fàcilment de Déu?

Així comencen les històries bíbliques i, més concretament, l’enviament a la missió dels profetes. L’encàrrec de Déu no pot deixar de sorprendre’ns. El profeta és enviat a Nínive, una ciutat símbol del pecat i de la violència. La sola possibilitat de predicar a Nínive sembla a Jonàs un absurd i una bogeria. Aquesta ordre del Senyor exigirà una resposta immediata, que el profeta no està disposat a donar.

 

L’autor ho assenyala no sense una certa ironia: «Però Jonàs decidí fugir cap a Tarsis». Jonàs posa la paraula de Déu al marge de la seva vida i comença així la fugida que marca el seu allunyament de Déu, la seva desobediència. La tasca encomanada pel Senyor és una empresa que ell no està disposat a acceptar. Jonàs entrarà en una crisi existencial que el du, en un primer moment, a abandonar la seva vocació. Ell es nega a existir com a missatger de Déu, és un profeta errat. L’autor calla aquí les raons d’aquesta negativa, que coneixerem més endavant (4, 2). Queda així obert el drama i la crisi. Jahvè, el Déu d’Israel, es preocupa pels ninivites; Jonàs, el jueu, rebutja la missió divina i no estalvia esforços en la seva negativa: deixa la seva pàtria, paga un bon preu i s’embarca decidit a fugir a la fi del món, «lluny del Senyor». Com deia la cançó, surt corrent.

2.     Un Déu que estima el seu profeta (1,4-16)

 En aquest moment del relat, el Senyor pren la iniciativa i desencadena una tempestat. Comença així la persecució de Jonàs. La seva actitud de fugida atreu immediatament la reacció de Déu, que no l’afectarà només a ell, sinó a tots els que estan amb ell. La primera cosa que Déu envia és un vent molt fort, dòcil instrument a les mans del Senyor: «Llavors el Senyor va enviar sobre el mar un vent tan fort i es va aixecar una tempesta tan gran, que semblava que la nau s’havia de partir» (1,4). El que a primera vista pot semblar un càstig, és el mitjà que Déu fa servir perquè el profeta s’allunyi. Déu actuarà mitjançant els elements naturals i els homes: de què serveix fugir? Per a un israelita la tempesta sol ser una teofania o manifestació de Déu, però Jonàs ha tancat els ulls i les oïdes, i no hi descobreix la presència del Senyor. Jonàs és un creient en contradicció amb ell mateix, que no és capaç de conjugar serenament la seva fe en Déu creador i misericordiós, i que ho és per a totes les seves criatures. A més se sent incapaç d’afrontar el que el Senyor li demana. La gran fugida de Jonàs és no voler adreçar la mirada dintre seu, però el Senyor insistirà a portar-lo vers un camí personal i íntim per a fer-lo tornar a terra ferma.

 

La seva inconsciència és tal que el capità del vaixell el desperta i li demana, confiat, que invoqui el seu Déu per a veure’s

tots lliures del perill. Quan succeeix una catàstrofe de seguida sorgeix la pregunta: qui és el culpable d’aquesta situació? La sort va recaure en Jonàs, que declara d’on ve i hi afegeix: «Sóc hebreu i adoro el Senyor, el Déu del cel, que ha fet el mar i la terra». Davant d’aquesta confessió, els mariners pagans s’adonen que la causa de la tempestat és el rebuig de la missió profètica per part del profeta. A través del diàleg amb la tripulació, Jonàs s’adona que ell és el causant d’aquella desgràcia i demana ser llançat al mar perquè tots se salvin. Els mariners no volen tenir res a veure amb la mort d’un enviat de Déu i fan tot el que poden per salvar-lo, per això s’esforcen remant cap a terra. No deixa de sorprendre el contrast entre els que busquen la vida i el nostre personatge, que, atrapat en un sentiment interior de crisi, busca la mort. Però, malgrat això, Jonàs s’ha convertit en instrument de conversió per als mariners pagans. Jonàs ha complert una funció profètica a desgrat seu i és que Déu sempre se’ns revela com la novetat total. Tal vegada podríem pensar que el que ha succeït al profeta el va portar a la conversió, però no és així: tot i que Déu ha tocat Jonàs i ha afavorit una trobada amb ell, encara li queda un llarg camí per recorrer.

 

Nosaltres, també, en el camí de la vida ens veiem embolicats moltes vegades en un sentiment de rebuig del que Déu vol de nosaltres, de fugida, de buit i de mort. Millor deixar-se portar; això és preferible a ser dòcils a la voluntat de Déu. Però el Senyor sempre busca trobar-nos.

 
3.         En el ventre d’un gran peix: lloc de trobada entre Déu i Jonàs i (2,1-11)

 La narració continua amb la introducció d’un nou personatge, un «gran peix» que engoleix Jonàs. El peix no és més que un instrument de Déu per a tornar el profeta a terra ferma. «D’allí estant va pregar al Senyor, el seu Déu» (2,1-2). L’adjectiu «gran» sona repetidament: el peix és gran, com grans són els vents, la tempestat, la por dels mariners, Nínive, el disgust i l’alegria de Jonàs, la misericòrdia de Déu. Potser, l’única cosa que queda petita és Jonàs i el seu sentiment de bloqueig personal.

«El Senyor havia disposat que un gran peix engolís Jonàs. I Jonàs va estar dins el ventre del peix tres dies i tres nits. D’allí estant va pregar al Senyor, el seu Déu» (2,1-2).

 

El profeta passarà tres dies i tres nits en el ventre del cetaci, reclòs en el silenci, «obligat» a la reflexió. El silenci es converteix en instrument idoni per a pensar en allò que ha succeït, en allò que Déu vol del profeta, a discernir com actuar, per a passar d’un concepte de Déu a una experiència directa d’ell. Jonàs prega davant del perill, cosa que no havia fet abans, i ho fa en forma de salm de súplica i acció de gràcies. L’oració té un doble moviment, de baixada fins al fons del sheol(la terra on acull a tots els morts), i de pujada, quan la súplica és escoltada per Déu, que el condueix novament a la vida en terra ferma. Jonàs passa per l’experiència de la mort i de la salvació, perquè comprengui que el Déu veritable és el que dóna la vida a tots els que la busquen en ell. El ventre del peix és lloc de salvació per al profeta. Al final, Jonàs no aconsegueix el seu propòsit de fugir de la missió que Déu li ha encomanat.

 

 

4.     De nou profeta (3,1-10)

Som en el punt inicial, de tornada al punt de partida, però Jonàs ha après una lliçó, ha canviat:  «El Senyor, per segona vegada, va comunicar a Jonàs la seva paraula. Li digué: “Vés a Nínive, la gran ciutat, i proclama-hi el missatge que t’indicaré”. Jonàs, tal com el Senyor li havia ordenat, se n’anà a Nínive. La ciutat de Nínive era immensa, tant que calien tres dies per a recórrer-la sencera. Jonàs va començar a recórrer la ciutat. Va caminar tota una jornada cridant: “D’aquí a quaranta dies, Nínive serà destruïda!» (3,1-4).

El text subratllarà l’obediència de Jonàs: «tal com el Senyor li havia ordenat» (v. 3). S’ha convertit, Jonàs? Té interès en la missió? La mirada es dirigeix ara a la gran ciutat, Nínive, on ha d’anunciar la destrucció a causa de la forma de vida dels seus habitants. El verb hapak (arrasar) significa comunament «bolcar una cosa», «canviar de posició» i s’usa especialment referit a les ciutats. Té correlació amb el terme grec katastrepho, «catàstrofe», que pot significar igualment canvi d’actitud, de conducta o de manera de ser. Per la paraula de Jonàs, els ninivites van fer cas de Déu: van fer penitència, van proclamar un dejuni general i es van vestir de sac, petits i grans. El centre està en la força de la paraula de Déu, que finalment arriba al rei. Aquesta paraula que transforma el cor del rei i de la gent de Nínive els fa allunyar-se del mal i posa la premissa per al perdó de Déu: «Qui sap si Déu s’hi repensarà, es calmarà el seu enuig i no morirem!» (v. 9). I és admirable que el rei prediqui amb l’exemple. Els ritus penitencials ocupen un lloc, però només com a expressió d’un canvi radical de conducta. Déu, per la seva banda, respon a l’esperança dels ninivites, en veure com canvien de vida, es fa enrere i renuncia al càstig que havia anunciat per boca de Jonàs. «Déu va veure que de fet havien renunciat al seu mal camí. Llavors li va saber greu de fer-los el mal que havia anunciat, i se’n va desdir» (v. 1O).

 

 

L’ordre de Déu que havia provocat la crisi de Jonàs ha perdut el seu caràcter amenaçador i la perillositat. De vegades, la resposta de Déu no és la que nosaltres esperàvem; Déu sempre canvia els esquemes i les expectatives. Ell només ens demana que confiem, que li deixem conduir la nostra vida.

5.     Un indignat més (4,1-11)

 La missió sembla que ha acabat bé. Jonàs ha tornat a Déu i Nínive ha estat salvada, però l’autor de la nostra història crearà una sèrie d’interrogants. Jonàs no accepta aquest desenllaç en el cas de Nínive, aquesta espècie de «final feliç» que fa fracassar el seu anunci i el seu prestigi profètic. Déu l’ha enviat a anunciar la destrucció de Nínive en el termini de quaranta dies, i no passarà res. A més, ell no pot acceptar el perdó així liberalment atorgat a un imperi enemic i opressor, On queda, llavors, la justícia? Jonàs sent un gran disgust i prega a Déu, citant en la seva oració una frase litúrgica repetida en diversos salms: «Sabia que ets un Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, ric en l’amor i que es desdiu de fer el mal» (4,2).

Les paraules del profeta són molt greus. Jonàs sabia que el Déu de l’aliança és un Déu compassiu i benigne, que està sempre de part de la vida i disposat a donar-la a tots els que la desitgin i s’hi obrin. ¿Com és possible que per a Jonàs això es converteixi en desitjos de mort: «I ara, t’ho prego, Senyor, pren-me la vida; més em val morir que no pas viure!»? Jonàs desitjarà la mort una segona vegada, quan el Senyor el privi de l’ombra confortable de la carbassera. Encara no sap que ha de deixar moltes coses perquè li vagi bé.

Així el Senyor prepara la gran lliçó que donarà a Jonàs: la lliçó de la carbassera. Jonàs n’estava encantat. «Però l’endemà, a trenc d’alba, Déu va disposar que un cuc rosegués la carbassera, i la planta es va assecar. Després, quan va sortir el sol, Déu envià un vent xardorós de llevant. El sol queia de ple sobre el cap de Jonàs, que defallia i demanava la mort dient: “Més em val morir que no pas viure!”» (v. 7-8).

Jonàs s’ha presentat com un profeta indignat: s’indigna perquè Déu destrueix la planta, així com s’havia indignat perquè no havia destruït la gran ciutat. Jonàs no pot aconseguir la pau, la serenitat, perquè no es vol endinsar en l’experiència de viure un Déu així; en definitiva, no entrega la seva pròpia voluntat a la voluntat de Déu. El llibre de Jonàs acaba amb una pregunta oberta, que ajuda a prendre consciència de la desproporció entre la preocupació del nostre protagonista per una planta que ell no ha cuidat ni ha fet créixer i la preocupació de Déu per una gran ciutat amb homes i animals que tenen necessitat de ser salvats.

 El profeta s’afligeix per ben poc, tot gira entorn de si mateix, de la seva imatge de Déu, el seu tancament davant la missió quan no preveu un èxit immediat, la recerca del seu benestar personal, en definitiva, la seva pròpia persona. Ara, a nosaltres, lectors, ens toca deixar-nos interrogar per Déu perquè ens faci passar d’una «gran indignació» per la seva misericòrdia i perdó a la humanitat sencera, a una «gran alegria» per un amor sense límits.

 

Algunes qüestions per a la reflexió

1.       Com em sento en llegir la història de Jonàs? Jo he sentit també la necessitat de fugir de la veu de Déu?

2.       Quina és la meva imatge de Déu, un Déu que imparteix justícia o un Déu que és compassiu i benigne amb tots?

3.       Com percebo la trobada amb Déu: és ell qui em busca?, surto jo a trobar-lo?, quin és el nostre lloc de trobada?

4.       Tanco els ulls, em quedo en silenci i penso en quina és la meva missió, a què em crida el Senyor: vull ser el seu profeta?

5.       Em sento «indignat», «indignada»? Contra qui? Quines són les meves «indignacions»?

Text utilitzat en un recés per a joves. La rebal·lia d'un profeta. Extret de Pastoral Juvenil Vocacional

“Conócenos + con blanco y negro

Amb motiu dels 75 anys de l'entronització de Sta. Maria.

 

Visita Espiritual a la Mare de Déu de Montserrat del Dr. Josep Torres i

Bages amb la glosa dels bisbes de Catalunya

 Tot i que la festa de la Moreneta ja ha passat, estem de festa per tot el que es celebra  a Montserrat en motiu dels 75 anys de l'entronització de Sta. Maria. És per aquest motiu que la reflexió de Maig, giri entorn a Montserrat.

La pregària que la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat ha preparat "Gra d'encens 2022", que també està de festa, i el dia 7 de Maig ho ha celebrat  i altres dies a les diferents diòcesis, ens en fem ressò.

 

A cada invocació, els bisbes de Catalunya han fet una bonica reflexió, però posar-ho tot, seria una mica massa extens,així que, us convidem a pregar amb les invocacions i demanar la protecció de Maria de Montserrat per a tots nosaltres.

Seria molt interessat saber quan i el per què, com també el context històric, quan el bisbe Torres i Bages, ho va escriure.

 1.Verge prodigiosa, tron puríssim on reposà l'eterna Saviesa quan vingué al món a ensenyar el camí de salvació, aconseguiu per als vostres catalans aquella fe que enfonsa les muntanyes, omple les valls i fa planer el camí de la vida. Avemaria.

 2. Mare castíssima, mirall de puresa, flor de les verges, que portàreu al món el bàlsam d'incorrupció, Jesús, Fill de Déu, obteniu-nos l'honestedat dels costums públics. Avemaria.

 3. Profetessa admirable, que beneíreu i lloàreu l'Etern més que no pas totes les jerarquies angèliques plegades, concediu al vostre poble l'esperit d'oració i de lloança. Avemaria.

 4. Rosa de caritat, foc que sense consumir escalfa, traieu de Catalunya l'esperit de discòrdia i ajunteu tots els seus fills amb cor de germans. Avemaria.

 5. Santa Engendradora de l'Etern, filla del vostre fill, feu que mai no es desfaci aquest poble català que vos espiritualment  engendràreu. Avemaria.

 6. Verge poderosa, més forta que un exèrcit en ordre de batalla, des del vostre alt castell de Montserrat, defenseu d'enemics espirituals i temporals tota la terra catalana que teniu encomanada. Avemaria.

 7. Senyora de Montserrat, que teniu la vostra santa muntanya voltada d'oliveres, signe de pau, aconseguiu als pobles de Catalunya una pau cristiana i perpètua. Avemaria.

 

                                                        Oració.

 Senyor, Jesucrist, vos heu volgut que en la muntanya de Montserrat s'unissin, al voltant de Maria, els sentiments més pregons dels catalans. Mireu el nostre poble i les nostres Esglésies diocesanes en aquest tom tant de la seva història, i concediu-nos de créixer amb il·lusió de futur i amb esperit de convivència. Que la nostra Mare ens obtingui, com ho féu un dia a Canà de Galilea, de seguir el que vós ensenyeu, a fi que l'aigua de tots els nostres projectes es transformi en el vi nou de la fidelitat al vostre Evangeli. Vos que viviu i regneu amb el Pare i l'Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén.

PASQUA 2022

 Celebrem-ho amb alegria i festa!

Temps de Pasqua: alegria per la joia del Ressuscitat.

Un esclat de llum i de natura, una fragància que ens 

manté plens de  força  i ens recorda que estem 

cridats a  fer camí i ser testimonis.

Cridem Al·leluia!

TROBADA ONLINE DEL GRUP “CAMINANT PER LA VIDA”

 L’Equip de Pastoral vocacional de la Província sant Ramon de Penyafort ha preparat una trobada online amb el grup “Caminant per la vida”. Ens hem trobat onze participants, els quals hem compartit junts una estona del matí. Transcric el testimoni de l’Angie, la més jove del grup.

“Avui, 19 de febrer, el grup de “Caminant per la vida” ha trobat un espai online per reflexionar i compartir.

Seguint com a eixos conductors la cançó “Somos uno” de l’Axel i un vídeo sobre l’actitud del Víctor Küppers, hem meditat sobre qui som i sobre quina és la manera amb la que ens enfrontem al dia a dia. Primer hem parlat, de la importància de conèixer-nos a nosaltres mateixos i del poder transformador que pot tenir el procurar que les coses que fem siguin una extensió d’allò que som. Més endavant, hem conclòs que només si intentem projectar sempre la millor versió de nosaltres mateixos podrem aconseguir portar l’Evangeli (i, per extensió, l’alegria) als que ens envolten.

Finalment, per acabar la trobada de la millor manera possible, hem comentat diferents propostes que ens ofereixen la oportunitat de ser el canvi que volem veure al món i ens hem acomiadat amb la promesa de retrobar-nos el més aviat possible”.