Nadie puede guardar toda el agua del mar
en un vaso de cristal.
hasta ver la marea crecer? ...
… ¿Cuántos golpes dan las olas
a lo largo del día en las rocas?
¿Cuántos peces tienes que pescar
para hacer un desierto del fondo del mar?
¿Cuántas veces te ha hecho callar?
¿Cuánto tiempo crees que aguantarás?
Si tienes miedo, si estás sufriendo
tienes que gritar y salir, salir corriendo.
Salir corriendo. Salir corriendo.
Un context per a emmarcar
Cada vegada que escolto aquesta cançó del grup Amaral, em recorda Jonàs, un profeta que va fugir de Déu, però que aviat va ser atrapat pel mateix Déu. Impossible sortir corrent. En qualsevol etapa del camí vocacional, la persona arriba moltes vegades a una cruïlla que l’obliga novament a optar. Sobre tot si és una crida del mateix Déu a ser evangelitzador, anunciador d’un missatge que cal transmetre. Acceptar-ho és un gran repte: començar a ser profeta de Déu. Pot passar que aquest desafiament posi a prova el sentit de la nostra existència, ens col·loqui davant de situacions de pèrdua, ens porti a no voler discernir la veu del Senyor que crida. I això molts cops ens fa fugir d’allò que sentim, intuïm, vivim, conscients que continuen havent-hi més preguntes que respostes.
Ser profeta no és una tasca fàcil. Per a la majoria de la gent, el profeta és una espècie d’endeví, algú que prediu el futur. Llegint els grans profetes d’Israel ens adonem que no és un simple endeví, sinó un home cridat per Déu per a transmetre la seva paraula, per a orientar els seus contemporanis i indicar-los el camí recte. La missió principal del profeta és il·luminar el present, amb tots els seus problemes concrets: injustícies socials, crisi política, corrupció religiosa, desesperança i escepticisme.
La rebel·lia de Jonàs davant la missió que el Senyor li encomana ens servirà per a enfrontar-nos a totes les vegades que hem pogut rebutjar la seva Paraula i la missió que ell reserva a cadascun de nosaltres.
L’autor del llibre va identificar el seu personatge amb aquest Jonàs que figura en el segon llibre dels Reis, el qual visqué en temps de Jeroboam II (783-743 aC), i així va ambientar la seva narració en un temps en què l’Imperi Assiri, estava en plena expansió a l’Orient Mitjà, i la capital del qual era Nínive: «... tal com el Senyor, Déu d’Israel, havia anunciat per boca del seu servent, el profeta Jonàs, fill d’Amitai, el de Gathéfer» (2Re 14,25). La vida quotidiana té un context històric del qual la persona difícilment es pot escapar.
Durant molt de temps es va pensar que el relat de Jonàs era històric; actualment es considera més una novel·leta, una narració imaginària, a l’estil de les paràboles de Jesús, composta per a transmetre un ensenyament religiós. Jonàs és un jueu de Palestina a qui un bon dia Déu envia a predicar a Nínive, perquè els ninivites es converteixin i canviïn de vida.
«El Senyor va comunicar la seva paraula a Jonàs, fill d’Amitai. Li digué: “Vés a la gran ciutat de Nínive i proclama-hi que ja no suporto més la seva perversitat”» (Jo 1,1-2).
Jonàs desobeeix l’ordre donada per Déu i pren la direcció oposada: s’embarca cap a Tarsis. Jonàs és una espècie d’«antiprofeta», que no vol anar on el Senyor l’envia ni dir el que li mana. Però, és possible escapar-se tan fàcilment de Déu?
Així comencen les històries bíbliques i, més concretament, l’enviament a la missió dels profetes. L’encàrrec de Déu no pot deixar de sorprendre’ns. El profeta és enviat a Nínive, una ciutat símbol del pecat i de la violència. La sola possibilitat de predicar a Nínive sembla a Jonàs un absurd i una bogeria. Aquesta ordre del Senyor exigirà una resposta immediata, que el profeta no està disposat a donar.
L’autor ho assenyala no sense una certa ironia: «Però Jonàs decidí fugir cap a Tarsis». Jonàs posa la paraula de Déu al marge de la seva vida i comença així la fugida que marca el seu allunyament de Déu, la seva desobediència. La tasca encomanada pel Senyor és una empresa que ell no està disposat a acceptar. Jonàs entrarà en una crisi existencial que el du, en un primer moment, a abandonar la seva vocació. Ell es nega a existir com a missatger de Déu, és un profeta errat. L’autor calla aquí les raons d’aquesta negativa, que coneixerem més endavant (4, 2). Queda així obert el drama i la crisi. Jahvè, el Déu d’Israel, es preocupa pels ninivites; Jonàs, el jueu, rebutja la missió divina i no estalvia esforços en la seva negativa: deixa la seva pàtria, paga un bon preu i s’embarca decidit a fugir a la fi del món, «lluny del Senyor». Com deia la cançó, surt corrent.
La seva inconsciència és tal que el capità del vaixell el desperta i li demana, confiat, que invoqui el seu Déu per a veure’s
3. En el ventre d’un gran peix: lloc de trobada entre Déu i Jonàs i (2,1-11)
La narració continua amb la introducció d’un nou personatge, un «gran peix» que engoleix Jonàs. El peix no és més que un instrument de Déu per a tornar el profeta a terra ferma. «D’allí estant va pregar al Senyor, el seu Déu» (2,1-2). L’adjectiu «gran» sona repetidament: el peix és gran, com grans són els vents, la tempestat, la por dels mariners, Nínive, el disgust i l’alegria de Jonàs, la misericòrdia de Déu. Potser, l’única cosa que queda petita és Jonàs i el seu sentiment de bloqueig personal.
4. De nou profeta (3,1-10)
El text subratllarà l’obediència de Jonàs: «tal com el Senyor li havia ordenat» (v. 3). S’ha convertit, Jonàs? Té interès en la missió? La mirada es dirigeix ara a la gran ciutat, Nínive, on ha d’anunciar la destrucció a causa de la forma de vida dels seus habitants. El verb hapak (arrasar) significa comunament «bolcar una cosa», «canviar de posició» i s’usa especialment referit a les ciutats. Té correlació amb el terme grec katastrepho, «catàstrofe», que pot significar igualment canvi d’actitud, de conducta o de manera de ser. Per la paraula de Jonàs, els ninivites van fer cas de Déu: van fer penitència, van proclamar un dejuni general i es van vestir de sac, petits i grans. El centre està en la força de la paraula de Déu, que finalment arriba al rei. Aquesta paraula que transforma el cor del rei i de la gent de Nínive els fa allunyar-se del mal i posa la premissa per al perdó de Déu: «Qui sap si Déu s’hi repensarà, es calmarà el seu enuig i no morirem!» (v. 9). I és admirable que el rei prediqui amb l’exemple. Els ritus penitencials ocupen un lloc, però només com a expressió d’un canvi radical de conducta. Déu, per la seva banda, respon a l’esperança dels ninivites, en veure com canvien de vida, es fa enrere i renuncia al càstig que havia anunciat per boca de Jonàs. «Déu va veure que de fet havien renunciat al seu mal camí. Llavors li va saber greu de fer-los el mal que havia anunciat, i se’n va desdir» (v. 1O).
5. Un indignat més (4,1-11) La missió sembla que ha acabat bé. Jonàs ha tornat a Déu i Nínive ha estat salvada, però l’autor de la nostra història crearà una sèrie d’interrogants. Jonàs no accepta aquest desenllaç en el cas de Nínive, aquesta espècie de «final feliç» que fa fracassar el seu anunci i el seu prestigi profètic. Déu l’ha enviat a anunciar la destrucció de Nínive en el termini de quaranta dies, i no passarà res. A més, ell no pot acceptar el perdó així liberalment atorgat a un imperi enemic i opressor, On queda, llavors, la justícia? Jonàs sent un gran disgust i prega a Déu, citant en la seva oració una frase litúrgica repetida en diversos salms: «Sabia que ets un Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, ric en l’amor i que es desdiu de fer el mal» (4,2). El profeta s’afligeix per ben poc, tot gira entorn de si mateix, de la seva imatge de Déu, el seu tancament davant la missió quan no preveu un èxit immediat, la recerca del seu benestar personal, en definitiva, la seva pròpia persona. Ara, a nosaltres, lectors, ens toca deixar-nos interrogar per Déu perquè ens faci passar d’una «gran indignació» per la seva misericòrdia i perdó a la humanitat sencera, a una «gran alegria» per un amor sense límits.
tots lliures del perill. Quan succeeix una catàstrofe de seguida sorgeix la pregunta: qui és el culpable d’aquesta situació? La sort va recaure en Jonàs, que declara d’on ve i hi afegeix: «Sóc hebreu i adoro el Senyor, el Déu del cel, que ha fet el mar i la terra». Davant d’aquesta confessió, els mariners pagans s’adonen que la causa de la tempestat és el rebuig de la missió profètica per part del profeta. A través del diàleg amb la tripulació, Jonàs s’adona que ell és el causant d’aquella desgràcia i demana ser llançat al mar perquè tots se salvin. Els mariners no volen tenir res a veure amb la mort d’un enviat de Déu i fan tot el que poden per salvar-lo, per això s’esforcen remant cap a terra. No deixa de sorprendre el contrast entre els que busquen la vida i el nostre personatge, que, atrapat en un sentiment interior de crisi, busca la mort. Però, malgrat això, Jonàs s’ha convertit en instrument de conversió per als mariners pagans. Jonàs ha complert una funció profètica a desgrat seu i és que Déu sempre se’ns revela com la novetat total. Tal vegada podríem pensar que el que ha succeït al profeta el va portar a la conversió, però no és així: tot i que Déu ha tocat Jonàs i ha afavorit una trobada amb ell, encara li queda un llarg camí per recorrer.
Nosaltres, també, en el camí de la vida ens veiem embolicats moltes vegades en un sentiment de rebuig del que Déu vol de nosaltres, de fugida, de buit i de mort. Millor deixar-se portar; això és preferible a ser dòcils a la voluntat de Déu. Però el Senyor sempre busca trobar-nos.
3. En el ventre d’un gran peix: lloc de trobada entre Déu i Jonàs i (2,1-11)
«El Senyor havia disposat que un gran peix engolís Jonàs. I Jonàs va estar dins el ventre del peix tres dies i tres nits. D’allí estant va pregar al Senyor, el seu Déu» (2,1-2).
El profeta passarà tres dies i tres nits en el ventre del cetaci, reclòs en el silenci, «obligat» a la reflexió. El silenci es converteix en instrument idoni per a pensar en allò que ha succeït, en allò que Déu vol del profeta, a discernir com actuar, per a passar d’un concepte de Déu a una experiència directa d’ell. Jonàs prega davant del perill, cosa que no havia fet abans, i ho fa en forma de salm de súplica i acció de gràcies. L’oració té un doble moviment, de baixada fins al fons del sheol(la terra on acull a tots els morts), i de pujada, quan la súplica és escoltada per Déu, que el condueix novament a la vida en terra ferma. Jonàs passa per l’experiència de la mort i de la salvació, perquè comprengui que el Déu veritable és el que dóna la vida a tots els que la busquen en ell. El ventre del peix és lloc de salvació per al profeta. Al final, Jonàs no aconsegueix el seu propòsit de fugir de la missió que Déu li ha encomanat.
Som en el punt inicial, de tornada al punt de partida, però Jonàs ha après una lliçó, ha canviat: «El Senyor, per segona vegada, va comunicar a Jonàs la seva paraula. Li digué: “Vés a Nínive, la gran ciutat, i proclama-hi el missatge que t’indicaré”. Jonàs, tal com el Senyor li havia ordenat, se n’anà a Nínive. La ciutat de Nínive era immensa, tant que calien tres dies per a recórrer-la sencera. Jonàs va començar a recórrer la ciutat. Va caminar tota una jornada cridant: “D’aquí a quaranta dies, Nínive serà destruïda!» (3,1-4).
El text subratllarà l’obediència de Jonàs: «tal com el Senyor li havia ordenat» (v. 3). S’ha convertit, Jonàs? Té interès en la missió? La mirada es dirigeix ara a la gran ciutat, Nínive, on ha d’anunciar la destrucció a causa de la forma de vida dels seus habitants. El verb hapak (arrasar) significa comunament «bolcar una cosa», «canviar de posició» i s’usa especialment referit a les ciutats. Té correlació amb el terme grec katastrepho, «catàstrofe», que pot significar igualment canvi d’actitud, de conducta o de manera de ser. Per la paraula de Jonàs, els ninivites van fer cas de Déu: van fer penitència, van proclamar un dejuni general i es van vestir de sac, petits i grans. El centre està en la força de la paraula de Déu, que finalment arriba al rei. Aquesta paraula que transforma el cor del rei i de la gent de Nínive els fa allunyar-se del mal i posa la premissa per al perdó de Déu: «Qui sap si Déu s’hi repensarà, es calmarà el seu enuig i no morirem!» (v. 9). I és admirable que el rei prediqui amb l’exemple. Els ritus penitencials ocupen un lloc, però només com a expressió d’un canvi radical de conducta. Déu, per la seva banda, respon a l’esperança dels ninivites, en veure com canvien de vida, es fa enrere i renuncia al càstig que havia anunciat per boca de Jonàs. «Déu va veure que de fet havien renunciat al seu mal camí. Llavors li va saber greu de fer-los el mal que havia anunciat, i se’n va desdir» (v. 1O).L’ordre de Déu que havia provocat la crisi de Jonàs ha perdut el seu caràcter amenaçador i la perillositat. De vegades, la resposta de Déu no és la que nosaltres esperàvem; Déu sempre canvia els esquemes i les expectatives. Ell només ens demana que confiem, que li deixem conduir la nostra vida.
5. Un indignat més (4,1-11)
Les paraules del profeta són molt greus. Jonàs sabia que el Déu de l’aliança és un Déu compassiu i benigne, que està sempre de part de la vida i disposat a donar-la a tots els que la desitgin i s’hi obrin. ¿Com és possible que per a Jonàs això es converteixi en desitjos de mort: «I ara, t’ho prego, Senyor, pren-me la vida; més em val morir que no pas viure!»? Jonàs desitjarà la mort una segona vegada, quan el Senyor el privi de l’ombra confortable de la carbassera. Encara no sap que ha de deixar moltes coses perquè li vagi bé.
Així el Senyor prepara la gran lliçó que donarà a Jonàs: la lliçó de la carbassera. Jonàs n’estava encantat. «Però l’endemà, a trenc d’alba, Déu va disposar que un cuc rosegués la carbassera, i la planta es va assecar. Després, quan va sortir el sol, Déu envià un vent xardorós de llevant. El sol queia de ple sobre el cap de Jonàs, que defallia i demanava la mort dient: “Més em val morir que no pas viure!”» (v. 7-8).
Jonàs s’ha presentat com un profeta indignat: s’indigna perquè Déu destrueix la planta, així com s’havia indignat perquè no havia destruït la gran ciutat. Jonàs no pot aconseguir la pau, la serenitat, perquè no es vol endinsar en l’experiència de viure un Déu així; en definitiva, no entrega la seva pròpia voluntat a la voluntat de Déu. El llibre de Jonàs acaba amb una pregunta oberta, que ajuda a prendre consciència de la desproporció entre la preocupació del nostre protagonista per una planta que ell no ha cuidat ni ha fet créixer i la preocupació de Déu per una gran ciutat amb homes i animals que tenen necessitat de ser salvats.
Algunes qüestions per a la reflexió
1. Com em sento en llegir la història de Jonàs? Jo he sentit també la necessitat de fugir de la veu de Déu?
2. Quina és la meva imatge de Déu, un Déu que imparteix justícia o un Déu que és compassiu i benigne amb tots?
3. Com percebo la trobada amb Déu: és ell qui em busca?, surto jo a trobar-lo?, quin és el nostre lloc de trobada?
4. Tanco els ulls, em quedo en silenci i penso en quina és la meva missió, a què em crida el Senyor: vull ser el seu profeta?
5. Em sento «indignat», «indignada»? Contra qui? Quines són les meves «indignacions»?
